Un texto inspirador

"Vos sos como un testigo, sos el que va al museo y mira los cuadros. Quiero decir que los cuadros están ahí y vos en el museo, cerca y lejos al mismo tiempo. Yo soy un cuadro (…). Vos crees que estas en esta pieza pero no estás. Vos estás mirando la pieza, no estás en la pieza."

Me gusta este pasaje de Rayuela (cuesta, pero estoy en ello). Dicen que la vida es lo que pasa mientras haces planes. ¿No te ha pasado que a veces parece que no puedes controlar lo que te sucede, que las cosas suceden como por arte de magia? Estas ocasiones en la que no formas parte del cuadro, sino que eres espectador (activo, pero espectador al fin y al cabo) de lo que sucede? Hechos aparentemente inconexos pero que sumados, permitieron que me encontrase donde y como estoy ahora.

Conferència inspiradora

Deia Henry Ford “Tanto si crees que puedes como si crees que no puedes, estas en lo cierto”.

Quina frase més inspiradora, oi? Són d’aquests aforismes que, en boca d’una persona que ho ha aconseguit tot es converteix en mantra a seguir. N’hi ha molts com aquest, però aquest és el darrer que he sentit, a una conferència a l’IESE sobre la comunicació personal, clau per a aconseguir les fites que un es proposa.

Donat que és més agradable pensar en positiu que en negatiu, creuré que puc. I què puc? Doncs crec que puc aconseguir tot allò que em proposi: comunicar millor, composar musica per encàrrec, millorar com a persona i que puc mantenir l’optimisme com a pilar de la meva existència. Què crec que de moment no puc? Com és obvi, mantenir una relació més fidel amb aquest blog... però es que hi ha tantes coses per fer!!!

Què és la inflació?

Hi han vegades que una imatge val més que mil paraules. Fixeu-vos en la que em vaig trobar en un club de tennis fa un parell de dies.

Setmana santa

M’he passat la setmana santa als Pirineus, amb la meva gent. He pogut gaudir com feia temps que no ho feia. Hem esquiat (quina neu!! Ho podeu veure a la foto), he posat les cadenes dues vegades (que es noti el canvi del plural al singular) hem jugat i fet esport, hem menjat bé (tot i que potser masses bocates), hem llegit (he començat Rayuela, de Julio Cortázar, i haig de reconèixer que de moment m’està enganxant).. i m’he posat una mica al dia amb el tema dels blocs als que estic subscrit... perquè una cosa és apuntar-te a un bloc (vas rebent els nous posts) i una altra, és endinsar-te en l’arxiu de posts anteriors... en el que suposa un exercici d’apropament a l’autor. Així el coneixes més i et sens més proper a ell.

Aquest és el cas del bloc de Sergio Cortés, a qui he tingut la gran sort de conèixer a resultes d’un projecte que va fer per a 22@Barcelona i amb qui vaig poder estretar la relació gràcies al Renacer 2007 (Infonomia) i el cas del bloc de David Rodríguez, antic company de Corazonistas i que té un bloc que no et deixa indiferent, ja que acostuma a fer reflexions bastant encertades de la realitat (especialment política i econòmica) que estem vivint.



Finalment, he llegit un article molt interessant sobre “la llarga cua” que m’ha fet pensar de les meves possibilitats en el mon de la musica (només necessito 1000 fans reals) i he descobert el bloc de Xavier Marcet, al que a partir d’ara aniré seguint de forma també molt especial (encara que no crec que ens trobem mai caminant).



Seguirem llegint...

La Maga apareció... avui fa tres anys

I tot va començar en aquesta cafeteria de la Ronda Sant Pere, amb un nom premonitori...

Una situación kafkiana

Escribo en pleno vuelo de vuelta a Barcelona desde Cannes. Nuestro vuelo, operado por Air Nostrum sale con una hora de retraso. El avión, de unas 50 plazas, está ocupado solamente por 15 personas, una de ellas en business.

Justo antes de embarcar, nos hemos encontrado con algunas personas que también viajaban a Barcelona, pero con la compañía Vueling. Sus caras denotaban el retraso que barruntaban: tres horas, en el mejor de los casos, puesto que ignoraban si tendrían avión de vuelta.

Y yo me pregunto... ¿nadie ha podido pensar que estas personas podían haberse subido a nuestro avión? Algo tan sencillo como que dos compañías hablen entre ellas para no perjudicar al principal activo que tienen, el cliente, no se ha producido. Y el resultado, el peor de todos, ya que no ha ganado nadie.

Si se hubieran puesto de acuerdo, 35 personas estarían volando hacia Barcelona con una hora de retraso, pero volando. Un mal menor aceptado por todos. Y 35 clientes satisfechos.

Al mismo tiempo, Air Nostrum habría percibido un importe por los pasajes con lo que el vuelo le habría salido rentable, Vueling demostraría que se preocupa por sus clientes. Ante la imposibilidad de encontrar un avión, la mejor solución habría sido facilitar un hotel al pasaje restante y no enviar un avión a Niza hasta el día siguiente, donde probablemente podría alojarlos sin problema, con lo que nos habríamos ahorrado los efectos contaminantes que produce un avión. Un avión que mucho me temo, va a volar a Barcelona medio vacío.

¿Alguien ha estudiado el efecto perverso (en términos de contaminación) que estos aviones innecesarios producen? En las entradas a Barcelona tenemos, desde principios de año, que conducir bajo unas restricciones de velocidad importantes, impuestas para reducir los accidentes y la contaminación. Alguna vez se ha oído hablar de la posibilidad de premiar los vehículos que vayan compartidos para evitar los atascos y emisiones contaminantes. ¿Y los aviones? ¿Contaminan menos? ¿Por qué no se trabaja en ello?

Cuantas veces se han dado situaciones como estas? No hace falta ser un lumbrera para imaginarse que se trata de algo más común de lo que sería deseable. Un simple cruce de datos entre empresas habría generado lo más importante en el mundo de las empresas de servicios (en el que todas las empresas se encuentran, lo acepten o no): la satisfacción del cliente, o como mínimo, el ahorro de 35 cabreos... que mucho me temo estarán acordándose de Vueling en la confortable sala de espera del aeropuerto de Niza. Pero claro, para Vueling ceder sus pasajeros hubiera sido rebajarse….

Con mis recuerdos para Max Donaldson, de Small Back Room.

Are the kids alright?

Si en el darrer post parlava del poc que m’agraden les persones grises, vull esplaiar-me ara parlant d’una persona que hem conegut, i en certa forma, patit aquests dies a la fira MIPIM, a Cannes, on 22@Barcelona ha tingut un stand amb, certament, bastant èxit.

Aquesta persona es diu Júlia, i és la hostessa francesa que hem tingut. 20 anys, estudiant de comerç internacional a Nice i una penques de les que feia temps que no veia. La paraula desmotivació, apatia, vagaria, etc, la poden definir molt bé. No només no ha col·laborat amb nosaltres sinó que s’ha dedicat més a estar amb altres hostesses d’altres estands, a marxar abans d’hora varis dies, etc. que a la seva feina d'hostessa, que és la d'ajudar-nos a fer la nostra feina... no a generar-nos-la!!

Ens ha dit varies vegades que desitja fer pràctiques als EEUU. Ho porta clar la pobreta...

Aquesta anècdota ens fa pensar en l’arribada d’aquesta nova generació al món laboral. No és la primera vegada que l’apatia, absència de responsabilitat i cap mena d’acceptació del valor de l’error es creuen en el meu camí. Son així els nous joves?

Sembla que el fet que ho hagin tingut tot fàcil fa que es pensin que el futur així ho serà (Isabel Ponti dixit). La veritat és que aquesta percepció entra totalment en conflicte amb les conclusions (merci Oriol per haver-les resumit, ;-)) ) de l’estudi de Harvard, the kids are alright. Potser no tots els joves tenen aquesta capacitat de lideratge que afirmen. Potser no tots són empàtics i capaços de treballar en equip. Això si, tinc la percepció que no accepten gaire bé la jerarquia...

Quina gosadia posar en entredit a Harvard (no em crec gaire les seves conclusions)... però es que potser no han conegut a la Julia.

La paleta de colors

Vivim en un mon ple de colors que ens envolten. Un mateix es un color, que varia constantment, conforme van passant coses. La musica, l’aire, la pluja, tot té un color. Per a mi la vida és verda, l’aire és blau, la pluja és blanca i la música ho és tot, el màgic arc de Sant Martí. Un somriure sincer és vermell, em dona calor, de igual forma que un silenci és, com l’aire: ben blavós.

Jo no se quin color soc (millor dit, si se quin color crec ser, tot i que es qüestió de percepcions, diria jo). Una persona emocional és mes de colors càlids, vermellosos, mentre que una persona racional és més de colors freds, blavosos. Tot i que sóc del Barça, crec que tiro més a ataronjat que a blavós.

No obstant això, en un mateix dia canviem de color moltes vegades, tot i que sempre hi ha la mateixa base. En funció dels estat d’ànims, els color s’accentuen o s’atenuen. Aquest matí m’he aixecat amb un color radiant, ple d’alegria. A mida que el dia ha anat avançant, m’he anat atenuant, conforme el meu estat d’ànim anava variant.

Tot això ve pel fet que m’he adonat que no m’agraden les persones grises. La indefinició màxima del color, ni blanc ni negre…gris. Res no passa, res no existeix. Sense destacar, sense opinar, sense brillar... sense ànima diria jo. No m’inspiren confiança. Quina llàstima ser gris.