Setmana santa

M’he passat la setmana santa als Pirineus, amb la meva gent. He pogut gaudir com feia temps que no ho feia. Hem esquiat (quina neu!! Ho podeu veure a la foto), he posat les cadenes dues vegades (que es noti el canvi del plural al singular) hem jugat i fet esport, hem menjat bé (tot i que potser masses bocates), hem llegit (he començat Rayuela, de Julio Cortázar, i haig de reconèixer que de moment m’està enganxant).. i m’he posat una mica al dia amb el tema dels blocs als que estic subscrit... perquè una cosa és apuntar-te a un bloc (vas rebent els nous posts) i una altra, és endinsar-te en l’arxiu de posts anteriors... en el que suposa un exercici d’apropament a l’autor. Així el coneixes més i et sens més proper a ell.

Aquest és el cas del bloc de Sergio Cortés, a qui he tingut la gran sort de conèixer a resultes d’un projecte que va fer per a 22@Barcelona i amb qui vaig poder estretar la relació gràcies al Renacer 2007 (Infonomia) i el cas del bloc de David Rodríguez, antic company de Corazonistas i que té un bloc que no et deixa indiferent, ja que acostuma a fer reflexions bastant encertades de la realitat (especialment política i econòmica) que estem vivint.



Finalment, he llegit un article molt interessant sobre “la llarga cua” que m’ha fet pensar de les meves possibilitats en el mon de la musica (només necessito 1000 fans reals) i he descobert el bloc de Xavier Marcet, al que a partir d’ara aniré seguint de forma també molt especial (encara que no crec que ens trobem mai caminant).



Seguirem llegint...

Què comuniquem quan comuniquem?

Les empreses, els treballadors i els professionals vivim en una societat de comunicació. Clients, ciutadans, proveïdors, companys de feina, superiors, mitjans de comunicació, etc, son els nostres interlocutors.

De tipus de comunicació n’hi ha moltes, però m’agradaria parlar-ne de dues en concret: la personal i la d’empresa. La primera és aquella que fas a títol personal (i s’explicita aquest fet), sense convertir-te en portaveu de la teva empresa i la segona és aquella que té un caire més institucional i en la que la imatge de la empresa és susceptible de veure’s afectada (positivament...o negativament).

Igualment important és comentar els perills dels e-mails. Tot i córrer el perill de semblar repetitiu (serà que no s’han publicat articles al respecte...) em servirà per lligar la idea anterior. Fa uns anys, per a mantenir una certa comunicació corporativa, calia escriure una carta. Amb Internet i l’e-mail, tot ha canviat i ara pots mantenir aquesta relació de forma quasi immediata. Així doncs, contestar un mail és fàcil i ràpid... i lligant amb l’anterior paràgraf... potencialment perillós.

Perquè la seva rapidesa és causa de més d’un mal de cap. Abans d’enviar un mail comprometedor de resposta, cal analitzar varies coses: què li estic dient al meu interlocutor? Respon l’estil del meu missatge a la cultura de la empresa? Quin és el vocabulari que faig servir? Massa col·loquial? Puc generar una relació epistolar indesitjable? Puc posar en perill la imatge de la meva empresa? Haig de ser jo qui li respongui?

O és millor el silenci? La majoria de vegades, si. Perquè si aquesta comunicació respon a una critica, una denúncia, ja sigui fundada o no... el temps que es perd preparant una resposta a l’altura de l’interlocutor és temps perdut, a més d’un innecessari exercici d’immaduresa.

Sempre deixo passar una estona entre que escric un mail important i el moment d’enviar-lo (el que no vol dir que no hagi comès errors importants alguna vegada... però sempre s’aprèn, malgrat que aquesta expressió tingui aparença de boutade). I sempre penso que és millor no comunicar, abans que fer-ho de forma errònia, ja que el responsable serà sempre l’emissor.

I davant d’això, la imatge de la empresa, pot anar-se’n a norris.

La Maga apareció... avui fa tres anys

I tot va començar en aquesta cafeteria de la Ronda Sant Pere, amb un nom premonitori...

Seguimos para bingo...

Estoy de vacaciones y he aprovechado para profundizar en esto del blog... de momento, gracias a FeedBurner, he conseguido agregar el icono RSS, que permitirá a quien esté interesado, recibir todos los posts que publique a medida que lo vaya haciendo. De este modo, el post va al lector y no al revés. Para activarlo, solamente hay que pulsar el icono RSS e indicar donde se quieren transferir los posts que genere este blog.

Soy fan de Common Craft, una iniciativa que explica, para tecnotorpes como yo, qué son estos palabros del web 2.0. Pulsando aquí, podréis entender qué demonios es el RSS.

Suele ser de utilidad tener un agregador de feeds para usarlo como receptáculo de los distintos blogs a los que uno se suscribe. Yo utilizo Google Reader, que funciona la mar de bien. Es sencillo darse de alta y los tutoriales para utilizar esta herramienta son muy básicos.

Cada vez que entras a Google Reader, te indica las últimas entradas (posts) de los diferentes blogs a los que te has suscrito. ¿Parece fácil, no? Pues a mí me costó uno y la yema del otro entenderlo... pero parece que de momento he pasado de P3.

El próximo paso... colgar mis podcasts para compartir mi música. Estoy en ello...

Una situación kafkiana

Escribo en pleno vuelo de vuelta a Barcelona desde Cannes. Nuestro vuelo, operado por Air Nostrum sale con una hora de retraso. El avión, de unas 50 plazas, está ocupado solamente por 15 personas, una de ellas en business.

Justo antes de embarcar, nos hemos encontrado con algunas personas que también viajaban a Barcelona, pero con la compañía Vueling. Sus caras denotaban el retraso que barruntaban: tres horas, en el mejor de los casos, puesto que ignoraban si tendrían avión de vuelta.

Y yo me pregunto... ¿nadie ha podido pensar que estas personas podían haberse subido a nuestro avión? Algo tan sencillo como que dos compañías hablen entre ellas para no perjudicar al principal activo que tienen, el cliente, no se ha producido. Y el resultado, el peor de todos, ya que no ha ganado nadie.

Si se hubieran puesto de acuerdo, 35 personas estarían volando hacia Barcelona con una hora de retraso, pero volando. Un mal menor aceptado por todos. Y 35 clientes satisfechos.

Al mismo tiempo, Air Nostrum habría percibido un importe por los pasajes con lo que el vuelo le habría salido rentable, Vueling demostraría que se preocupa por sus clientes. Ante la imposibilidad de encontrar un avión, la mejor solución habría sido facilitar un hotel al pasaje restante y no enviar un avión a Niza hasta el día siguiente, donde probablemente podría alojarlos sin problema, con lo que nos habríamos ahorrado los efectos contaminantes que produce un avión. Un avión que mucho me temo, va a volar a Barcelona medio vacío.

¿Alguien ha estudiado el efecto perverso (en términos de contaminación) que estos aviones innecesarios producen? En las entradas a Barcelona tenemos, desde principios de año, que conducir bajo unas restricciones de velocidad importantes, impuestas para reducir los accidentes y la contaminación. Alguna vez se ha oído hablar de la posibilidad de premiar los vehículos que vayan compartidos para evitar los atascos y emisiones contaminantes. ¿Y los aviones? ¿Contaminan menos? ¿Por qué no se trabaja en ello?

Cuantas veces se han dado situaciones como estas? No hace falta ser un lumbrera para imaginarse que se trata de algo más común de lo que sería deseable. Un simple cruce de datos entre empresas habría generado lo más importante en el mundo de las empresas de servicios (en el que todas las empresas se encuentran, lo acepten o no): la satisfacción del cliente, o como mínimo, el ahorro de 35 cabreos... que mucho me temo estarán acordándose de Vueling en la confortable sala de espera del aeropuerto de Niza. Pero claro, para Vueling ceder sus pasajeros hubiera sido rebajarse….

Con mis recuerdos para Max Donaldson, de Small Back Room.

Are the kids alright?

Si en el darrer post parlava del poc que m’agraden les persones grises, vull esplaiar-me ara parlant d’una persona que hem conegut, i en certa forma, patit aquests dies a la fira MIPIM, a Cannes, on 22@Barcelona ha tingut un stand amb, certament, bastant èxit.

Aquesta persona es diu Júlia, i és la hostessa francesa que hem tingut. 20 anys, estudiant de comerç internacional a Nice i una penques de les que feia temps que no veia. La paraula desmotivació, apatia, vagaria, etc, la poden definir molt bé. No només no ha col·laborat amb nosaltres sinó que s’ha dedicat més a estar amb altres hostesses d’altres estands, a marxar abans d’hora varis dies, etc. que a la seva feina d'hostessa, que és la d'ajudar-nos a fer la nostra feina... no a generar-nos-la!!

Ens ha dit varies vegades que desitja fer pràctiques als EEUU. Ho porta clar la pobreta...

Aquesta anècdota ens fa pensar en l’arribada d’aquesta nova generació al món laboral. No és la primera vegada que l’apatia, absència de responsabilitat i cap mena d’acceptació del valor de l’error es creuen en el meu camí. Son així els nous joves?

Sembla que el fet que ho hagin tingut tot fàcil fa que es pensin que el futur així ho serà (Isabel Ponti dixit). La veritat és que aquesta percepció entra totalment en conflicte amb les conclusions (merci Oriol per haver-les resumit, ;-)) ) de l’estudi de Harvard, the kids are alright. Potser no tots els joves tenen aquesta capacitat de lideratge que afirmen. Potser no tots són empàtics i capaços de treballar en equip. Això si, tinc la percepció que no accepten gaire bé la jerarquia...

Quina gosadia posar en entredit a Harvard (no em crec gaire les seves conclusions)... però es que potser no han conegut a la Julia.

La paleta de colors

Vivim en un mon ple de colors que ens envolten. Un mateix es un color, que varia constantment, conforme van passant coses. La musica, l’aire, la pluja, tot té un color. Per a mi la vida és verda, l’aire és blau, la pluja és blanca i la música ho és tot, el màgic arc de Sant Martí. Un somriure sincer és vermell, em dona calor, de igual forma que un silenci és, com l’aire: ben blavós.

Jo no se quin color soc (millor dit, si se quin color crec ser, tot i que es qüestió de percepcions, diria jo). Una persona emocional és mes de colors càlids, vermellosos, mentre que una persona racional és més de colors freds, blavosos. Tot i que sóc del Barça, crec que tiro més a ataronjat que a blavós.

No obstant això, en un mateix dia canviem de color moltes vegades, tot i que sempre hi ha la mateixa base. En funció dels estat d’ànims, els color s’accentuen o s’atenuen. Aquest matí m’he aixecat amb un color radiant, ple d’alegria. A mida que el dia ha anat avançant, m’he anat atenuant, conforme el meu estat d’ànim anava variant.

Tot això ve pel fet que m’he adonat que no m’agraden les persones grises. La indefinició màxima del color, ni blanc ni negre…gris. Res no passa, res no existeix. Sense destacar, sense opinar, sense brillar... sense ànima diria jo. No m’inspiren confiança. Quina llàstima ser gris.

When compiting against territories

I’m at the Golss Conference in Prague. I have come with Francesc Miron, a colleague from the Economic Promotion Department of the city Council of Barcelona. The target of this conference is to connect with companies that are considering to reorganize their central services into one location, so there is an increasing efficiency on costs. Some of the companies are also looking for strategic partners that will allow them to grow. And some of them are looking for a territory where to locate their new structure (the so called BPO or Business Process Outsourcing).

This, among the others, has been one of our main targets here. The funny thing is that when you observe and listen the different strategies of the competitors (Poland, Ireland, South Africa, Czech Republic, Scotland, Germany, etc), you notice how similar are the messages: “the place to be”, “where talent meets technology”, “the best place to grow your business”, etc. Moreover, the argumentation is based in topics like talent skills, competitive operating costs, good infrastructures, universities, good location and good level of languages.

From a marketing point of view, this is funny. I wish I could be a company!!! Let’s imagine that this was real, that all the argumentations were 100% true (which, could be, but it always depend on the statistics you are making the comparisons). So, what could make me take the decision to locate or not in an specific place?

In this sense, which is the positioning Barcelona has to achieve in this sector, giving as granted that we can offer the same as other places and more? 22@ is one of the answers, since there is not a project like this in Europe. Our outstanding quality of living is another of the main assets. Culture, history, food, etc will complement our value proposition.

Projects are also another clue. Those projects that are completely companies-friendly, like the one we have noticed from Alicante, La ciudad de la luz, an outstanding infrastructure devoted to the cinema industry. With this project, I can imagine where productions will go in the following years. Barcelona, with the Barcelona Media Park and Terrassa, with the Cinema city can be a competitive asset for the media sector in Catalunya for the following years.

Also innovation. There is a lack of research and development in the different speeches and messages. 22@Barcelona is creating a model where R+D and the transference of technology is one of the key factors. Talent comes from university and goes to the research centre, where there could happily be a spin off located in one of our sectorials incubators and, in a few years, become a global player in the globalized world.

And as a differentiation, 22@Barcelona makes this, in the city centre where people live, and enjoy the public space.

Enough arguments? I really think so.

Hoy en Praga

Mi camino, de momento me lleva a encontrarme en la fria Praga (-2ºc), para asistir a una conferencia sobre los servicios compartidos (Golss). En el avión me encontré con la más variopinta fauna habida y por haber: japoneses, italianos (lógico ya que volé via Milán), rusos, ingleses y demás. Buena mezcla que tienen un punto en común: han estado en Barcelona. Turismo, placer, negocios… mi ciudad ofrece esto y mucho más.

Espero que la imagen que se lleven sea positiva y que no les haya sucedido como a mi, que he tenido que deshacerme de la peligrosa arma de destrucción masiva que llevaba en mi portatrajes: el peligroso bote de espuma de afeitar.

Lo mejor, la explicación del guarda de seguridad: ”es que con esto, otros van y fabrican bombas”. Ya me veía en medio de un holocausto de espuma de afeitar…

¿Por qué el título del blog?

El título de este blog viene al caso de una magnífica canción de George Harrison, en su último trabajo (excelente, por cierto) antes de morir, Brainwased. Ignoro si él sabía donde le llevaba su camino, del mismo modo que ignoro hacia donde va el mío. Lo que está claro es que esta aventura que acabo de empezar tiene el regusto de lo desconocido para mí.

Me considero dentro de la categoría de los tecnotorpes, por lo que este proceso que empiezo tiene algo de iniciático para mí. Mucho por aprender y, espero, mucho por compartir.

En la edad media, el viaje iniciatico por excelencia era el Camino de Santiago (sobre el que algún día podría hablar largo y tendido). En el siglo XXI, el viaje conlleva el reto del conocimiento. Se que no se. Y a ello me lanzo. Cada avance será una victoria de la que saldré reforzado...

Costó lo suyo...pero lo conseguí!!

Pueso eso es... después de varios cursos, libros, conferencias, reuniones hablando de internet, web 2.0, wikis, blogs... me he decidido, sin saber muy bien por donde empezar, qué decir, qué contar, asi que simplemente usaré este medio para expresar mis ideas, pensamientos, compartir mi musica y lo que se me ocurra.



De momento, para mí, después para quien desee compartir algo conmigo.