La paleta de colors

Vivim en un mon ple de colors que ens envolten. Un mateix es un color, que varia constantment, conforme van passant coses. La musica, l’aire, la pluja, tot té un color. Per a mi la vida és verda, l’aire és blau, la pluja és blanca i la música ho és tot, el màgic arc de Sant Martí. Un somriure sincer és vermell, em dona calor, de igual forma que un silenci és, com l’aire: ben blavós.

Jo no se quin color soc (millor dit, si se quin color crec ser, tot i que es qüestió de percepcions, diria jo). Una persona emocional és mes de colors càlids, vermellosos, mentre que una persona racional és més de colors freds, blavosos. Tot i que sóc del Barça, crec que tiro més a ataronjat que a blavós.

No obstant això, en un mateix dia canviem de color moltes vegades, tot i que sempre hi ha la mateixa base. En funció dels estat d’ànims, els color s’accentuen o s’atenuen. Aquest matí m’he aixecat amb un color radiant, ple d’alegria. A mida que el dia ha anat avançant, m’he anat atenuant, conforme el meu estat d’ànim anava variant.

Tot això ve pel fet que m’he adonat que no m’agraden les persones grises. La indefinició màxima del color, ni blanc ni negre…gris. Res no passa, res no existeix. Sense destacar, sense opinar, sense brillar... sense ànima diria jo. No m’inspiren confiança. Quina llàstima ser gris.