Què comuniquem quan comuniquem?

Les empreses, els treballadors i els professionals vivim en una societat de comunicació. Clients, ciutadans, proveïdors, companys de feina, superiors, mitjans de comunicació, etc, son els nostres interlocutors.

De tipus de comunicació n’hi ha moltes, però m’agradaria parlar-ne de dues en concret: la personal i la d’empresa. La primera és aquella que fas a títol personal (i s’explicita aquest fet), sense convertir-te en portaveu de la teva empresa i la segona és aquella que té un caire més institucional i en la que la imatge de la empresa és susceptible de veure’s afectada (positivament...o negativament).

Igualment important és comentar els perills dels e-mails. Tot i córrer el perill de semblar repetitiu (serà que no s’han publicat articles al respecte...) em servirà per lligar la idea anterior. Fa uns anys, per a mantenir una certa comunicació corporativa, calia escriure una carta. Amb Internet i l’e-mail, tot ha canviat i ara pots mantenir aquesta relació de forma quasi immediata. Així doncs, contestar un mail és fàcil i ràpid... i lligant amb l’anterior paràgraf... potencialment perillós.

Perquè la seva rapidesa és causa de més d’un mal de cap. Abans d’enviar un mail comprometedor de resposta, cal analitzar varies coses: què li estic dient al meu interlocutor? Respon l’estil del meu missatge a la cultura de la empresa? Quin és el vocabulari que faig servir? Massa col·loquial? Puc generar una relació epistolar indesitjable? Puc posar en perill la imatge de la meva empresa? Haig de ser jo qui li respongui?

O és millor el silenci? La majoria de vegades, si. Perquè si aquesta comunicació respon a una critica, una denúncia, ja sigui fundada o no... el temps que es perd preparant una resposta a l’altura de l’interlocutor és temps perdut, a més d’un innecessari exercici d’immaduresa.

Sempre deixo passar una estona entre que escric un mail important i el moment d’enviar-lo (el que no vol dir que no hagi comès errors importants alguna vegada... però sempre s’aprèn, malgrat que aquesta expressió tingui aparença de boutade). I sempre penso que és millor no comunicar, abans que fer-ho de forma errònia, ja que el responsable serà sempre l’emissor.

I davant d’això, la imatge de la empresa, pot anar-se’n a norris.